En les últimes setmanes, la utilitat de fer un doctorat és un tema que ha sortit recurrentment, i sense motiu aparent, en moltes de les meves converses. Poca gent posa en dubte la seva importància, especialment aquí, on aconseguir el títol de doctor suposa un respecte, un important reconeixement social i una millora en les condicions de treball a què un pot aspirar. Igual que a Espanya, vaja…
[@more@]
Tots els que estem fent el doctorat hem sentit, alguna vegada o altra, crítiques referides a la nostra elecció de passar tres, quatre anys, o els que siguin, dedicats majoritàriament a la recerca. Cadascú té els seus motius per escollir el seu camí i no sempre són fàcils d’entendre per aquells que ens envolten. Cada persona és un món i, com a tal, pot estar farcida de somnis, anhels, idees i motivacions completament diferents a la resta. El problema sorgeix, moltes vegades, quan les decisions que es prenen en conseqüència no segueixen un patró preestablert i estàndard.
Ahir en parlava, tot fent un cafè, amb una noia que estava fent el doctorat i que va ser companya meva a la mateixa facultat, aquí a Austràlia. Ella va deixar el doctorat poc després que jo marxés i ara treballa, contenta, per una companyia de consultoria. En certa manera, va fer el camí invers al que jo havia fet uns anys abans, quan vaig tornar a la universitat després de passar per un parell d’empreses de consultoria. Tots dos estem contents amb les nostres decisions perquè a tots dos ens mouen motius diferents. Ella em deia que se sentia estranya a la universitat, que ens veia a nosaltres motivats amb la recerca que estàvem fent, mentre que ella tenia menys ànims cada dia que passava. Suposo que va prendre la decisió correcta, per a ella.
Si un no pot trobar raons suficients en el seu treball, sempre pot recórrer a un altre tipus de motivacions, com les que parlàvem la setmana passada amb una amiga que està a punt de dipositar la seva tesi. Veient ja el final, es qüestionava si havia valgut la pena tant esforç per arribar a posar l’abreviatura "Dr." davant del seu cognom. Com en qualsevol tipus de feina, sempre hi ha moments bons i dolents, dies que costa tirar endavant i dies que les coses surten sense esforç. La intensitat d’aquests moments, però, es troba moltes vegades amplificada pel fet que es tracta d’assolir una fita personal que va més enllà del context laboral. Sobretot és en aquests moments baixos quan cal anar a buscar algun altre tipus de motivació, relacionada de manera més o menys directa amb allò que estem fent. Parlant amb aquesta noia vam trobar ràpidament una raó que, ateses les circumstàncies, podia arribar a justificar tot el temps invertit: l’oportunitat de viatjar, conèixer i treballar amb diferent gent a diferents països. Ella va arribar a Austràlia procedent de Suïssa fa tres anys i durant aquest temps també ha treballat a França i Estats Units. Per la meva banda, quan acabi aquesta estada hauré passat un total de deu mesos a Austràlia, més els dos que vaig estar a Letònia.
El més còmic és que aquestes dues converses, i alguna altra, han arribat poc després de rebre un enllaç d’un vídeo bastant graciós i de descobrir, per sorpresa meva, que hi havia gent que arribava al meu bloc després de buscar "mai acabaré la tesi" al Google. Casualitats…
