I wanna go surfin’

Sembla mentida, però des que vaig arribar a Austràlia encara no m’he ficat a l’aigua. Fa dos anys, era inconcebible passar un cap de setmana sense anar a fer surf, sense importar quantes o quines coses més havia de fer. Ara m’ho prenc amb més filosofia, sense amoïnar-me. Sé que tard o d’hora arribarà el dia que tornaré a gaudir d’una sessió a Cat Bay, South Side, Jan Juc, Gunnamatta o qualsevol altra platja. "Es nota que aquests dos anys t’has anat assentant i tranquil·litzant, ja no ets tan vibrant", em deia la meva antiga companya de pis el divendres passat. Encara estic intentant esbrinar si m’agrada el que comporta aquesta frase.

[@more@]

Les coses han canviat molt per aquí en aquests dos anys d’absència. La majoria de gent que vaig conèixer han tornat a casa. Els que hi resten, ja no formen un grup tan unit com abans. En algun moment, la possibilitat de fer diners amb la nostra afició comuna va interferir en la seva relació i va fer-la malbé. La majoria segueixen surfejant pel seu compte, però no tan sovint. Menys ara amb el fred que fa. Per a ells, que hi hagi onades no és res especial. Si no entren a l’aigua aquest cap de setmana, podran fer-ho el següent. Sóc jo qui disposa de dies comptats…



Comentaris tancats a I wanna go surfin’

Jo de gran vull ser doctor

En les últimes setmanes, la utilitat de fer un doctorat és un tema que ha sortit recurrentment, i sense motiu aparent, en moltes de les meves converses. Poca gent posa en dubte la seva importància, especialment aquí, on aconseguir el títol de doctor suposa un respecte, un important reconeixement social i una millora en les condicions de treball a què un pot aspirar. Igual que a Espanya, vaja…

[@more@]

Tots els que estem fent el doctorat hem sentit, alguna vegada o altra, crítiques referides a la nostra elecció de passar tres, quatre anys, o els que siguin, dedicats majoritàriament a la recerca. Cadascú té els seus motius per escollir el seu camí i no sempre són fàcils d’entendre per aquells que ens envolten. Cada persona és un món i, com a tal, pot estar farcida de somnis, anhels, idees i motivacions completament diferents a la resta. El problema sorgeix, moltes vegades, quan les decisions que es prenen en conseqüència no segueixen un patró preestablert i estàndard.

Ahir en parlava, tot fent un cafè, amb una noia que estava fent el doctorat i que va ser companya meva a la mateixa facultat, aquí a Austràlia. Ella va deixar el doctorat poc després que jo marxés i ara treballa, contenta, per una companyia de consultoria. En certa manera, va fer el camí invers al que jo havia fet uns anys abans, quan vaig tornar a la universitat després de passar per un parell d’empreses de consultoria. Tots dos estem contents amb les nostres decisions perquè a tots dos ens mouen motius diferents. Ella em deia que se sentia estranya a la universitat, que ens veia a nosaltres motivats amb la recerca que estàvem fent, mentre que ella tenia menys ànims cada dia que passava. Suposo que va prendre la decisió correcta, per a ella.

Si un no pot trobar raons suficients en el seu treball, sempre pot recórrer a un altre tipus de motivacions, com les que parlàvem la setmana passada amb una amiga que està a punt de dipositar la seva tesi. Veient ja el final, es qüestionava si havia valgut la pena tant esforç per arribar a posar l’abreviatura "Dr." davant del seu cognom. Com en qualsevol tipus de feina, sempre hi ha moments bons i dolents, dies que costa tirar endavant i dies que les coses surten sense esforç. La intensitat d’aquests moments, però, es troba moltes vegades amplificada pel fet que es tracta d’assolir una fita personal que va més enllà del context laboral. Sobretot és en aquests moments baixos quan cal anar a buscar algun altre tipus de motivació, relacionada de manera més o menys directa amb allò que estem fent. Parlant amb aquesta noia vam trobar ràpidament una raó que, ateses les circumstàncies, podia arribar a justificar tot el temps invertit: l’oportunitat de viatjar, conèixer i treballar amb diferent gent a diferents països. Ella va arribar a Austràlia procedent de Suïssa fa tres anys i durant aquest temps també ha treballat a França i Estats Units. Per la meva banda, quan acabi aquesta estada hauré passat un total de deu mesos a Austràlia, més els dos que vaig estar a Letònia.

El més còmic és que aquestes dues converses, i alguna altra, han arribat poc després de rebre un enllaç d’un vídeo bastant graciós i de descobrir, per sorpresa meva, que hi havia gent que arribava al meu bloc després de buscar "mai acabaré la tesi" al Google. Casualitats…



Comentaris tancats a Jo de gran vull ser doctor

Les notícies volen!

Quan veus que la manifestació convocada a casa teva per reclamar més sobirania per Catalunya obre el bloc de notícies internacionals de la principal cadena pública australiana, t’omple d’orgull. Aquest matí me’n sentia, d’orgullós, mentre esmorzava i llegia els diaris nacionals en el meu portàtil. "Massa lluny", pensava, "per a què aquí es facin ressò". Però no, ha quedat clar que estava equivocat, i molt content que així sigui.

[@more@]

Després de veure la notícia a la televisió he corregut cap al meu ordinador per buscar més referències. N’he trobat unes quantes: des de cadenes de televisió com la SBS, fins a alguns dels principals diaris de Melbourne (The Age) i Sydney (The Sydney Morning Herald). Ahir no vaig poder assistir a la protesta per raons òbvies, però moralment hi era. Sempre he cregut que aquest tipus d’actes no serveixen per res, que tot seguirà igual a l’endemà, però quan veus la cobertura que ha tingut fins i tot a l’altra banda del món, et fa rumiar si, potser, no estàs equivocat. Més si veus com, a Austràlia, qualifiquen la maniobra del govern espanyol i del Tribunal Constitucional com a clarament antidemocràtica.

Potser l’acte d’ahir no va servir per res. Potser va ser un petit pas o un salt gegant cap endavant. Això el temps ho dirà. El que està clar, ara per ara, és que fora de les nostres fronteres sí que ens escolten, encara que a Madrid vulguin fer-se passar per sords.



Comentaris tancats a Les notícies volen!

Bohemi

Hi ha dies que, per molt que ho intentis, no et pots concentrar en allò que se suposa que has de fer. Dies que qualsevol cosa és capaç de captar la teva atenció, atraure els teus sentits i ocupar els teus pensaments durant una estona. Com aquella parada de tramvia amb una marquesina victoriana de fusta que em va cridar l’atenció en el meu camí a la universitat quan, casualment, vaig aixecar la mirada del llibre que estava llegint. Com aquelles mateixes pàgines que m’estaven absorbint per complet malgrat tractar-se només del primer capítol. O aquella combinació de música i imatges que vaig trobar mig per casualitat.

[@more@]

Sense voler evitar-ho, em vaig veure submergit en un dia on no podia treure’m del cap que havia d’anar a fer fotos a aquella parada i tornar a vagarejar amb la meva càmera; que volia seguir devorant aquell llibre i a la vegada escriure i expressar-me amb les meves pròpies paraules; que volia enregistrar imatges, seqüències, i mostrar com veig el món a través dels meus ulls. Un dia que em feia sentir creatiu, conscient i observador, preparat per agafar la càmera una altra vegada i buscar aquelles fotos que era incapaç de trobar últimament. O per tornar a entrar a l’aigua i sentir-me plenament viu. Sensacions que feia temps no tenia.

Avui, en canvi, ha tocat allargar el dia a la feina per recuperar tot el que no vaig fer ahir. El temps corre de pressa…

Comentaris tancats a Bohemi

Quina rasca!

Fa poc més d’una setmana que volto pels carrers de Melbourne una altra vegada, atrafegat, sempre amb pressa. En part perquè he de fer tot allò urgent que cal fer quan t’instal·les en una nova ciutat i en part, segurament, per suportar el fred intens d’aquests dies. Probablement, també, per la quantitat de coses que han passat en una setmana i que han tingut la meva ment ocupada dia i nit, quan em llevava a quarts de cinc del matí per culpa del maleït jet lag.

[@more@]

Ella va marxar a Nova York uns dies després que jo aterrés a Melbourne, però segurament la meva ment es troba encara en algun punt a mig camí. Com diu aquell llibre que sempre m’agrada evocar i que aquests dies m’agradaria tenir amb mi per llegir-lo una vegada i una altra: "la ment sempre viatja més lenta que el cos".

Tot i així, no m’ha costat gens adaptar-me novament a aquesta ciutat. Des del primer dia he fet tot de manera automàtica, com si res hagués canviat en els últims dos anys. Vaig començar a treballar, a entrenar i a pensar en escapar-me el cap de setmana a fer surf com si fos una cosa natural, sense pensar en la distància que em separa de casa. Si no fos pel fred hivern, potser notaria menys el canvi. Fins i tot em sento com a casa quan, en llegir les notícies, veig com trepitgen la dignitat dels catalans amb total impunitat.

Comentaris tancats a Quina rasca!

En unes hores…

En unes hores el meu avió estarà enlairant-se de l’aeroport de Barcelona i, amb ell, tots els meus dubtes i les meves pors. No és una sensació nova, sinó més aviat recurrent. Sempre apareix quan em toca emprendre un viatge amb una durada més o menys llarga. Aquest cop, però, l’estic sentint de manera molt més acusada.

[@more@]

Recordo la meva estada anterior a Austràlia com una de les millors experiències de la meva vida. Seran molt diferents les coses, ara? Probablement no, però no puc evitar tenir un cert neguit. Possiblement, allò que més em fa dubtar aquesta vegada no és la situació que trobaré allà, sinó la que deixo aquí, encara que sigui temporalment. Les circumstàncies dels dos viatges són molt diferents. Això no vol dir que no tingui ganes d’anar-hi, més després de tot el que he lluitat per tornar-hi, sinó que tinc dubtes de si és el moment adequat. Segurament, aquest tipus de moments idonis no acaben d’existir. Potser no val la pena que hi doni tantes voltes, però no puc evitar-ho. Suposo que fer-me a la idea és només una qüestió de temps.

 

1 comentari

Ni un, ni dos… tres!

La setmana passada, la Mediterrània ens va regalar tres dies seguits d’onades, una cosa que perfectament podria ser titllada d’insòlita en la nostra mar. A més, van ser tres dies com cal: un primer, amb onades petites per agafar confiança i augmentar les ganes d’entrar a l’aigua; un segon, amb força corrent i onades relativament grans, però nobles, fàcils d’agafar; un tercer, amb un marejol a la baixa, perfecte per acomiadar aquesta entrada de mar amb onades divertides. Fins i tot, algú va tornar a mullar-se el dissabte!

[@more@]

En aquestes sessions, un amic va dur una càmera aquàtica per gravar una estona. Aquest cap de setmana m’he dedicat a retallar les seqüències que va fer per muntar un petit vídeo. Han estat unes quantes hores davant de la pantalla, però m’ho he passat quasi igual de bé que a l’aigua. I espero que sigui el primer de molts muntatges, ni que sigui per amortitzar les inversions fetes en l’ordinador i en la nova càmera!

Comentaris tancats a Ni un, ni dos… tres!

Un altre cop serà

Un munt de pensaments i dubtes s’amuntegaven al meu cap mentre baixàvem, gairebé corrent, fugint de l’aparell elèctric preludi d’una tempesta imminent. A mig camí de tornada, el cel es va tornar a obrir, regalant-nos novament una nit estrellada. Havíem pres la decisió correcta o havíem pecat de porucs? Pensava en els bascos que havien seguit pujant per dormir a la base del corredor Estasen. Mentre mirava l’increïble mar d’estels i esperava al meu company, pensava que ells, segurament, farien cim l’endemà. En aquell moment, un llamp va caure sobre la cresta i va retallar la silueta del meu company contra la negror. Em vaig aixecar i vaig continuar buscant el confús camí que es desdibuixava a la tartera amb l’ajuda del meu frontal.

[@more@]

Després dels dubtes de la tarda anterior, havíem decidit pujar a fer bivac als estanys de Coronas. Si els núvols escampaven, l’endemà a primera hora podríem pujar a l’Aneto pel corredor Estasen. Si, finalment, es complien les previsions, hauríem de tornar a baixar de nit, sota la pluja.

El meu company no es trobava gaire bé quan vam arribar al lloc que vam escollir per dormir. No va sopar i poca estona després estava dins del sac. Passada la mitjanit, em va despertar. Un cel carregat de núvols s’il·luminava cada pocs segons. Vaig decidir que era millor baixar abans que arribés a on ens trobàvem nosaltres. La tempesta més espectacular que recordo la vaig viure precisament en aquesta vall, quan només tenia nou anys. Veure els llamps saltant d’agulla en agulla al llarg de tota la cresta és un espectacle impressionant, però no tenia ganes de veure’l des de tan a prop. Una estona després, quan les estrelles tornaven a brillar, em preguntava si aquest record no havia influït més en la meva decisió que una observació objectiva de la situació.

Va ser una baixada dura, envoltats per una foscor profunda i amb el meu company desfet. No crec que l’endemà hagués aguantat l’escalada del corredor, i ell tampoc, segons em va confessar. Mentre l’anava esperant, em dedicava a buscar alguna fita que ens pogués indicar per on continuava el camí. Anava pensant i pensant, dubtant de si tant temps allunyat de les muntanyes m’havia privat de la voluntat necessària. Ja durant la pujada m’havia sorprès a mi mateix pensant en el moment de baixar.

Diumenge al matí, el soroll dels trons i la intensitat de la pluja ens va despertar al costat del refugi de Coronas. Una estona després apareixien els bascos completament xops i amb cara de circumstàncies. Finalment, havíem pres la decisió correcta, malgrat els dubtes. Vam carregar les coses al cotxe i vam enfilar la pista de baixada, pensant en la propera oportunitat. En el meu cas, segurament haurà d’esperar fins a finals de la temporada vinent.

 

 

 

 

Comentaris tancats a Un altre cop serà

La Città Eterna

Caòtica, bulliciosa, bruta… però bonica. Roma, la ciutat eterna, em va agradar molt. Em va semblar una ciutat amb un marcat caràcter llatí, desordenada i sorollosa, però amb un cert encant amagat als seus carrers i les seves places que va molt més enllà de la història recollida en els seus monuments.

[@more@]

Vam visitar una Roma plena de turistes, on calia fer cua a tot arreu. Vam recórrer-la de punta a punta durant tres dies sencers i encara ens hi van quedar coses per veure. No m’importaria tornar-hi una segona vegada. Confio que la moneda que vaig llançar a l’aigua de la Fontana di Trevi compleixi amb la seva missió, tard o d’hora.

 

Roma

 

Roma

 

Roma

 

Roma

Comentaris tancats a La Città Eterna

Pas a pas

Poc a poc, vaig recollint els fruits de les hores que dedico setmanalment a entrenar. Aquest matí he anat fins a Cerdanyola del Vallès per córrer la meva segona cursa des que vaig començar -o potser hauria de dir tornar, però ja fa tant temps des que vaig deixar de fer-ho…- a entrenar més seriosament. La primera va ser la Cursa dels Bombers, ja fa quasi un mes.

[@more@]

Pensava que em costaria bastant més, que potser no aguantaria el ritme a les pujades del recorregut, però la veritat és que m’he sentit força còmode corrent pels camins de Collserola. A les pujades em sentia fort i aprofitava les baixades per recuperar-me, però l’últim tram paral·lel a la riera se m’ha fet etern. Suposo que era la sensació de tenir a tocar la meta, però no arribar-hi mai. Al final, però, he fet un temps bastant inferior al que havia previst i amb un ritme superior al dels entrenaments, malgrat el desnivell del traçat.

El més important és que totes dues curses m’han servit com a barem per saber realment com estic de forma i, la veritat, és que estic molt content. Per fi, després de molt temps, tinc la sensació d’estar fent les coses bé.

Comentaris tancats a Pas a pas