Tweet

[@more@]

És per tots aquests motius que, farà un mes, vaig decidir que havia arribat el moment de canviar de "casa". O de "barca", per seguir navegant. Vaig començar la mudança i, poc a poc, he anat copiant els articles més recents. Amb temps i paciència, segurament acabaré de moure la resta. Són els desavantatges que no funcioni la importació automàtica amb la plataforma de bloc.cat. Amb WordPress, si algun dia decideixo canviar una altra vegada, serà tot més fàcil, inclús si el canvi és a una pàgina pròpia.

Ahir em vaig mudar al meu nou apartament a South Yarra, així que vaig pensar que també havia arribat el moment de fer pública la mudança virtual. A partir d’ara, si algú vol seguir llegint els meus relats i les meves divagacions, ho podrà fer a:

Tweet

[@more@]

El cap de setmana va començar molt aviat, sortint de casa el dissabte a les set del matí, amb la taula de surf sota el braç. Vaig tornar a casa sense ella, després de deixar-la a la tenda per ser reparada, per segona vegada en un mes. Després de comprovar altres llocs, vam tornar a Boobs. Un altre cop allà, on les quilles havien patit les roques del fons unes setmanes abans. La mar estava més gran aquest dissabte, però vaig reunir la confiança suficient per llençar-m’hi. Va sortir bé i la meva confiança va anar creixent. Només la podia aturar la quantitat de gent que hi havia a l’aigua i que feia difícil agafar alguna onada. Vam decidir provar una mica més a l’esquerra, a Steps, però ens vam trobar en una lluita continua contra un corrent fortíssim. No vam durar gaire, però vaig ser prou agosarat com per agafar alguna onada. Fins que va arribar la darrera. Estava col·locat al lloc exacte, però aquesta era una mica més gran que les altres i va trencar una mica abans. La taula va desaparèixer entre les meves mans quan intentava submergir-me i la vaig notar poc després, arrossegant-me amb l’espuma, mentre jo estava sota l’aigua. Quan vaig sortir a la superfície, vaig notar que l’invent era més curt del normal. La sorpresa va ser veure’l emergir del mig de la taula, després d’haver-la travessat. La sessió havia acabat i tocava sortir de l’aigua, que tampoc va ser fàcil. Al cotxe em vaig mantenir en silenci, amb una barreja d’eufòria per haver agafat alguna bomba al mateix lloc on setmanes abans no m’havia atrevit a remar-ne cap i de tristor, si se’n pot dir així, per l’estat de la meva taula.

El diumenge, en canvi, va sortir un sol radiant que presagiava una bon dia. Sense tenir-ho gaire clar, vam conduir cap a l’est, on se suposava que les onades serien més grans. La primera impressió va ser decebedora, amb un mar desordenat i ple de corrents. Vam provar una mica més al sud i vam tenir sort. Estava petit, però suficient per una sessió divertida. Alguns van anar a Meanos, però jo vaig preferir entrar a The Gunnery. Una sessió tranquil·la amb dues persones més em resultava més atractiva que no pas barallar-me amb deu persones en un metre quadrat per agafar una onada que, segurament, no tinc el nivell per surfejar com cal. Al final, la decisió va resultar encertada i em vaig posar les botes. Amb la taula que m’havien deixat vaig poder agafar esquerres lentes i dretes ràpides, sobre les roques del reef. Vaig sortir de l’aigua amb incomptables onades dibuixades a la meva retina i al meu somriure.

Des del diumenge a la nit, però, la meva eufòria s’ha anat reduint fins a convertir-se en una remor latent que espera l’arribada del següent cap de setmana. El propietari de l’habitació va arribar una mica més tard de l’hora prevista, però des del primer moment va deixar ben clar de qui era l’habitació amb el seu comportament. Em vaig sentir un estrany, un convidat suportat, però no desitjat. La relació és molt fluïda, perquè fa dos anys vam compartir més d’un cap de setmana plegats, però l’espai és molt reduït. A la feina em trobo una mica cansat, però tampoc em ve de gust tornar a casa, perquè tampoc m’hi sento. Per sort, ja queden menys dies pel cap de setmana, quan espero tornar a sentir-me bé després d’una bona sessió de surf i recuperar el meu espai, després de mudar-me al nou pis el diumenge.

Tweet

[@more@]

La setmana va començar amb la notícia sorpresa que el propietari de l’habitació on estic allotjat aquests mesos havia decidit avançar el seu vol de tornada. No va ser gaire agradable assabentar-me cinc dies abans de la seva tornada, quan ja tenia pagat el lloguer de tot el mes. Vaig passar, en un moment, de la tranquil·litat de tenir tot arreglat a estar buscant desesperadament algun lloc on quedar-m’hi la setmana vinent. Al final, ha quedat tot solucionat amb una mica de couchsurfing i bona voluntat, però la notícia em va deixar una mica desanimat.

Aquesta falta d’ànims es va reflectir en la meva feina, que no ha estat gaire productiva aquesta setmana. He aconseguit alguns avanços importants, però segurament no al ritme esperat. Com a mínim, al ritme que a mi m’agradaria. Tampoc corrent portava el ritme habitual. Més lent, pesat, seguint automatismes, sense pensar què estava fent. Ahir vaig patir força quan vaig sortir a córrer al matí: el trànsit, la gent, el vent… Tot em feia nosa! Però el principal problema va ser veure que no podia pujar al ritme de la manera que esperava fer-ho. Volia sortir el dimecres, però una multiconferència em va mantenir a la facultat fins passades les vuit de la tarda. Vaig decidir sortir el dijous al matí per compensar, però sense gaire èxit.

Avui no. Avui aniré a la ciutat a fer un tomb. Després aniré a casa, soparé tranquil·lament i aniré a dormir d’hora. Demà he quedat a les set del matí per anar a l’aigua. Diumenge també. Sé que si surto avui a córrer ho faré per obligació i ho pagaré durant tot el cap de setmana. Ara per ara, prefereixo gaudir de dos dies de surf i desconnectar una mica abans de mudar-me al sofà de la casa el diumenge a la nit.

Tweet

[@more@]

No les tenia totes, però m’hi he llençat. Pensava que l’onada em tancaria -i així ha estat-, però abans m’ha donat uns metres per pensar. Feia temps que no agafava una onada que em permetés fer-ho. Baixar la paret, fer el bottom i pensar cap a on volia anar. L’onada ha marcat l’única direcció possible en una explosió d’escuma; ho he vist i he pogut escapar.

La resta de la sessió ha tingut un parell d’onades més també interessants, abans de convertir-se en una lluita continua contra el vent, el desordre i les contraonades. Tot ha quedat pràcticament reduït a riure una estona quan la majoria d’intents acabaven en un salt inesperat. Ja m’anava bé després d’una setmana intensa a la feina. Qui no sé si haurà rigut és el visitant que hem tingut durant la sessió, a qui només ha vist un de nosaltres. Sabem que normalment volten per aquestes aigües, però potser no tan a prop.

Tweet

[@more@]

Poc a poc, tot ha anat quedant enrere i ara tinc més temps per mi. He pogut tornar a fer surf o sortir amb els amics, ja sigui amb els amics o a prendre una cervesa o dues. Estic tornant a gaudir de la vida a Austràlia, del plaer de saber i sentir que estic lluny de tot. Encara que un diari en català segueixi sent la pàgina d’inici del meu navegador no hi dedico ni la meitat de temps que al principi de la meva estada. Amb prou feines llegeixo els titulars, cansat que siguin sempre els mateixos ja sigui estiu o hivern. És un procés que sempre costa, però que és necessari. Oblidar temporalment, però mai del tot, el que he deixat a l’altra banda del món per poder centrar-me en tot el que tinc aquí. Sabia que necessitaria un temps per fer-ho i em feia por que els dos mesos i mig que estaré per aquí no fossin suficients. L’altra vegada vaig necessitar molt més.

Aquests últims dies em tenia bastant capficat una última cosa que calia solucionar: l’allotjament per les últimes dues setmanes que estaré a la ciutat. Normalment, aquí la gent es mou d’una setmana per l’altra, però jo no estic gaire acostumat a aquest concepte. De totes maneres, trobar un lloc per només dues setmanes és complicat i així m’ho han fet veure les respostes que he rebut. Al final, he optat per fer cas a la meva idea original i he decidit pagar una mica més a canvi de tenir un apartament per mi sol, a prop de la ciutat. La diferència de preu és molt petita i la llista d’avantatges, llarga. L’únic inconvenient és que tindré un accés a internet molt limitat, però això és un mal endèmic en aquest país. Mirant-ho d’una altra manera, així tindré l’excusa perfecta per poder fer altres coses per les que mai trobo temps.

Tweet

[@more@]

Tot ha canviat a primera hora de la tarda, però. La conferència d’Itàlia on havia de fer una xerrada ha estat cancel·lada a l’últim moment. L’empresa que la patrocinava ha decidit que no era rentable i s’ha tirat enrere. El problema és tot el temps que havia dedicat per poder assistir-hi. Havia avançat el vol de tornada deu dies i havia comprat dos bitllets més, que al final s’havien convertit en quatre en plantejar-ho com les vacances que aquest any no tindré. Suposo que recuperaré tots els diners, però tampoc em preocupa excessivament.

Una mica desanimat, he decidit aprofitar una oferta i comprar un altre bitllet. Com a mínim, aprofitaré alguns dies a Florència i Pisa, tot i que ara mateix no en sigui gaire conscient o no em vingui de gust.

Com a mínim, un sopar amb uns vells amics ha millorat una mica el dia. Més encara quan, després de sopar, hem anat a un bar cool de la ciutat on he pogut degustar una Moritz ben fresca.

Tweet

[@more@]

Ahir no podia més i vaig decidir sortir a córrer per la platja, amb l’olor de la marea baixa. Va ser reconfortant, però em sentia dèbil, cansat més psicològicament que no pas físicament. Va ser un petit descans en la rutina dels últims dies. Malgrat que era dissabte, no podia evitar passar les hores davant de l’ordinador, fins que a última hora del vespre vaig poder sentir-me alliberat, per fi. Diumenge, segurament, podria descansar. Però vaig enviar un missatge per assegurar-me.

Aquest matí em llevava amb el mòbil sonant a cau d’orella. Vint minuts i estaria en un cotxe camí d’alguna platja. Finalment, i després de voltar una mica, hem anat a un spot que no coneixia: Boobs. Un nom suggerent per un reef envoltat de penya-segats, amb una onada que s’escapava al meu nivell de confiança actual. He sofert els nervis i la intranquil·litat de tornar a surfejar una onada d’aquestes característiques després de tant de temps. He caminat insegur per la base dels penya-segats, saltant de roca en roca mentre intentava esquivar les espumes que trencaven. He passat fred. He remat i m’he tirat enrere. He remat i m’hi he llençat. He tornat, remant a escassos metres de les parets de roca argilosa i lluitant contra les espumes, fins a les escales que hi donen accés. Poc després he descobert que la meva taula ha sofert les conseqüències de les roques i la poca profunditat.

Mentre estava a l’aigua em preguntava per què m’hi havia ficat. Quan intentava sortir, només pensava que no volia tornar-hi, a aquell lloc. Al cotxe, però, em sentia en pau malgrat haver-ho passat malament. Potser és això el que buscava des de feia tant, des que vaig marxar d’aquí. "Welcome back to Australia, mate!", com deia el meu amic Kris avui.

Tweet

[@more@]

Ha estat un autèntic plaer sentir una lectura en català al Immigration Museum de Melbourne, com si la llengua tingués un so diferent tan lluny de casa. Quan ha arribat aquest punt, però, jo ja feia estona que donava voltes a aquella frase. Més d’una vegada he tingut el dubte de si hauria d’escriure en català o en castellà, sense acabar de prendre una decisió. La meva llengua habitual és el català, la llengua familiar el castellà, i jo em sento igual de còmode amb totes dues. Tot i així, curiosament sóc incapaç de canviar de llengua depenent de la situació. Si he d’escollir una de les dues per expressar-me diàriament, sense cap dubte triaria el català. En canvi, a l’hora d’escriure, moltes vegades escolliria el castellà, segurament perquè la majoria de les meves lectures són en aquesta llengua i em sento més capaç de jugar amb les paraules i les figures. Suposo que, per aquest motiu, un dels meus primers intents blocaires va ser en aquesta llengua. No descarto tornar-hi algun dia.

Més d’una vegada penso que hauria d’escriure indistintament en una llengua o una altra. Simplement, deixar fluir les paraules mentre els dits marxen sols en la seva activitat frenètica sobre el teclat. La llengua, crec, seria el menys important. Però un cert sentit de l’ordre i l’estètica, potser massa arrelat, m’impedeixen omplir aquest bloc d’articles en diferents idiomes. Perquè, ja posats, segurament acabaria també escrivint alguna cosa en anglès, com més d’una vegada m’he sorprès a mi mateix mentre feia gargots en alguna de les meves llibretes.

Tweet

[@more@]

Durant el dia, només m’importa si l’algorisme en el que treballo és capaç de resoldre un problema de 262 elements en menys de 7 o 8 minuts, proporcionant un resultat amb una distància inferior al 2% de la millor solució coneguda, que vam trobar fa un parell de mesos. Mentre corre l’algorisme, em dedico a comptar el número d’iteracions que aquest necessita per resoldre altres problemes similars, o bé el percentatge de desviació de la solució final. Tot això amb l’objectiu d’acabar de perfilar un article que cal enviar en uns dies i per quantificar la millora en el meu treball de les últimes setmanes.

Durant la nit -a vegades, a primera hora del matí-, només em fixo en els números que apareixen a la pantalla del meu iPod després de sortir a córrer. No és el mateix ritme per recórrer 6 quilòmetres que per fer-ne 8, o 3 o 10. Baixar dels 5 minuts per quilòmetre ja és una cosa habitual, i normalment estic al voltant dels 4’40”/km. Per curses curtes, intento augmentar aquest ritme una mica més. El passat dimarts em vaig posar molt content quan vaig veure una lectura de 3’52”/km. Era una cosa completament impensable fa només unes setmanes.

Aquesta setmana estic cansat de llegir xifres per tot arreu. La majoria són encoratjadores, però això no vol dir que hagin requerit un gran esforç per arribar-hi. De moment, intentaré descansar fins dilluns sense pensar en cap d’aquests números, perquè crec que m’ho he guanyat.

Tweet