Dies agredolços

Els últims dies estan sent estranys. Han estat una peculiar barreja de moments bons i dolents. Potser no tant, però el meu estat anímic es troba una mica baix últimament i suposo que això és el que fa que algunes situacions m’afectin més que altres.

[@more@]

El cap de setmana va començar molt aviat, sortint de casa el dissabte a les set del matí, amb la taula de surf sota el braç. Vaig tornar a casa sense ella, després de deixar-la a la tenda per ser reparada, per segona vegada en un mes. Després de comprovar altres llocs, vam tornar a Boobs. Un altre cop allà, on les quilles havien patit les roques del fons unes setmanes abans. La mar estava més gran aquest dissabte, però vaig reunir la confiança suficient per llençar-m’hi. Va sortir bé i la meva confiança va anar creixent. Només la podia aturar la quantitat de gent que hi havia a l’aigua i que feia difícil agafar alguna onada. Vam decidir provar una mica més a l’esquerra, a Steps, però ens vam trobar en una lluita continua contra un corrent fortíssim. No vam durar gaire, però vaig ser prou agosarat com per agafar alguna onada. Fins que va arribar la darrera. Estava col·locat al lloc exacte, però aquesta era una mica més gran que les altres i va trencar una mica abans. La taula va desaparèixer entre les meves mans quan intentava submergir-me i la vaig notar poc després, arrossegant-me amb l’espuma, mentre jo estava sota l’aigua. Quan vaig sortir a la superfície, vaig notar que l’invent era més curt del normal. La sorpresa va ser veure’l emergir del mig de la taula, després d’haver-la travessat. La sessió havia acabat i tocava sortir de l’aigua, que tampoc va ser fàcil. Al cotxe em vaig mantenir en silenci, amb una barreja d’eufòria per haver agafat alguna bomba al mateix lloc on setmanes abans no m’havia atrevit a remar-ne cap i de tristor, si se’n pot dir així, per l’estat de la meva taula.

El diumenge, en canvi, va sortir un sol radiant que presagiava una bon dia. Sense tenir-ho gaire clar, vam conduir cap a l’est, on se suposava que les onades serien més grans. La primera impressió va ser decebedora, amb un mar desordenat i ple de corrents. Vam provar una mica més al sud i vam tenir sort. Estava petit, però suficient per una sessió divertida. Alguns van anar a Meanos, però jo vaig preferir entrar a The Gunnery. Una sessió tranquil·la amb dues persones més em resultava més atractiva que no pas barallar-me amb deu persones en un metre quadrat per agafar una onada que, segurament, no tinc el nivell per surfejar com cal. Al final, la decisió va resultar encertada i em vaig posar les botes. Amb la taula que m’havien deixat vaig poder agafar esquerres lentes i dretes ràpides, sobre les roques del reef. Vaig sortir de l’aigua amb incomptables onades dibuixades a la meva retina i al meu somriure.

Des del diumenge a la nit, però, la meva eufòria s’ha anat reduint fins a convertir-se en una remor latent que espera l’arribada del següent cap de setmana. El propietari de l’habitació va arribar una mica més tard de l’hora prevista, però des del primer moment va deixar ben clar de qui era l’habitació amb el seu comportament. Em vaig sentir un estrany, un convidat suportat, però no desitjat. La relació és molt fluïda, perquè fa dos anys vam compartir més d’un cap de setmana plegats, però l’espai és molt reduït. A la feina em trobo una mica cansat, però tampoc em ve de gust tornar a casa, perquè tampoc m’hi sento. Per sort, ja queden menys dies pel cap de setmana, quan espero tornar a sentir-me bé després d’una bona sessió de surf i recuperar el meu espai, després de mudar-me al nou pis el diumenge.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.