Visitants vestits de gris

Han estat gairebé quatre hores a l’aigua, remant i patint un vent gelat i persistent, sota un cel gris. La previsió era dolenta i la realitat no era gaire millor, però ha valgut la pena. De fet, només amb els primers cinc minuts ja hagués pogut justificar l’hora de viatge des de la ciutat a Phillip Island.

[@more@]

No les tenia totes, però m’hi he llençat. Pensava que l’onada em tancaria -i així ha estat-, però abans m’ha donat uns metres per pensar. Feia temps que no agafava una onada que em permetés fer-ho. Baixar la paret, fer el bottom i pensar cap a on volia anar. L’onada ha marcat l’única direcció possible en una explosió d’escuma; ho he vist i he pogut escapar.

La resta de la sessió ha tingut un parell d’onades més també interessants, abans de convertir-se en una lluita continua contra el vent, el desordre i les contraonades. Tot ha quedat pràcticament reduït a riure una estona quan la majoria d’intents acabaven en un salt inesperat. Ja m’anava bé després d’una setmana intensa a la feina. Qui no sé si haurà rigut és el visitant que hem tingut durant la sessió, a qui només ha vist un de nosaltres. Sabem que normalment volten per aquestes aigües, però potser no tan a prop.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.