Qüestió de llengües

"No ets tu qui escull la llengua, és la llengua qui t’escull a tu". Així de contundent ha estat Najat El Hachmi quan explicava per què escriu en català i no en amazic, la llengua de la seva infància, o en castellà. Quantes vegades haurà repetit aquesta frase per argumentar la seva elecció? Per què ha de fer-ho?

[@more@]

Ha estat un autèntic plaer sentir una lectura en català al Immigration Museum de Melbourne, com si la llengua tingués un so diferent tan lluny de casa. Quan ha arribat aquest punt, però, jo ja feia estona que donava voltes a aquella frase. Més d’una vegada he tingut el dubte de si hauria d’escriure en català o en castellà, sense acabar de prendre una decisió. La meva llengua habitual és el català, la llengua familiar el castellà, i jo em sento igual de còmode amb totes dues. Tot i així, curiosament sóc incapaç de canviar de llengua depenent de la situació. Si he d’escollir una de les dues per expressar-me diàriament, sense cap dubte triaria el català. En canvi, a l’hora d’escriure, moltes vegades escolliria el castellà, segurament perquè la majoria de les meves lectures són en aquesta llengua i em sento més capaç de jugar amb les paraules i les figures. Suposo que, per aquest motiu, un dels meus primers intents blocaires va ser en aquesta llengua. No descarto tornar-hi algun dia.

Més d’una vegada penso que hauria d’escriure indistintament en una llengua o una altra. Simplement, deixar fluir les paraules mentre els dits marxen sols en la seva activitat frenètica sobre el teclat. La llengua, crec, seria el menys important. Però un cert sentit de l’ordre i l’estètica, potser massa arrelat, m’impedeixen omplir aquest bloc d’articles en diferents idiomes. Perquè, ja posats, segurament acabaria també escrivint alguna cosa en anglès, com més d’una vegada m’he sorprès a mi mateix mentre feia gargots en alguna de les meves llibretes.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.