Ironies del destí

Sóc d’aquelles persones que els hi agrada escoltar música a tot arreu. Si he d’anar a algun lloc, des de sempre m’ha acompanyat algun tipus d’element reproductor, des de l’època on carregava els meus primers walkman amb una pila de cassetes fins a l’iPod actual. Independentment de l’aparell, la música que sona a cada moment és aquella que millor reflecteix el meu estat d’ànim. Sempre he cregut que es pot esbrinar molt de la situació anímica i de la manera de pensar d’una persona a partir d’observacions senzilles com aquesta. Evidentment, això no suposa cap novetat en el camp de la psicologia.

[@more@]

Tot això em va venir al cap l’altre dia, mentre repassava els CDs que porto al cotxe, intentant triar quin escoltar. Normalment, sóc bastant mandrós per fer-hi neteja, així que simplement vaig acumulant allà tota la música que, en algun moment o altre, em ve de gust escoltar mentre condueixo. L’última vegada que em vaig endur els CDs va ser just abans de marxar a Austràlia, de manera que el que tinc ara és un recull dels grups que més he escoltat des de la meva tornada, un any enrere. Xavier Rudd, Donavon Frankenreiter, Jack Johnson, The John Butler Trio, Newton Faulkner, Angus & Julia Stone… tots ells grups i cantautors que van posar la banda sonora al meu periple per aquelles terres i que, un cop a Barcelona, no deixava d’escoltar per intentar superar la profunda nostàlgia que sentia. Poc a poc, a mida que m’anava acostumant al ritme d’aquí, la música també canviava i anava afegint grups que ens acompanyaven aquells dies que tocava matinar per pujar a la neu, com The Music, Cut/Copy, MGMT, The Wombats, The Rifles o Maxïmo Park. Fins que va arribar el moment de marxar a Riga i vaig carregar l’iPod amb música nova, que a la tornada també acabaria al cotxe: Twisted Wheel, White Lies, l’últim àlbum de Doves, The Prodigy, The Presets… per seguir a la tornada amb Jamie T, La Roux, Kasabian i altres grups de procedència britànica, com la majoria de música que escolto habitualment. Sigui com sigui, el ritme de la música que escolto des de l’hivern passat sempre es manté a un ritme alt, com la successió de pensaments i sensacions que m’envaeix de forma contínua, excepte en alguns moments puntuals que el meu estat d’ànim reclama alguna cosa més tranquil·la, com Love of Lesbian.

Però, per sobre de tots, si hi ha un grup que ha sonat de forma destacada en els últims mesos, aquest seria The Hives. El ritme de la seva música s’adequa de forma perfecta a la percepció que tinc últimament del meu entorn. La seva música es repeteix, una i altra vegada, al cotxe, a casa i a la feina. La fina ironia del destí ha volgut, però, que em perdi per segona vegada un dels seus concerts a Barcelona. L’anterior ocasió estava a Austràlia, mentre que durant el de la propera setmana estaré encara a Tenerife. Per acabar de rematar-ho, aquest últim serà gratuït i a tres carrers de casa meva…

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.