Gràcies, onades!

El temps s’esgota sense que gairebé tingui temps per adonar-me. Fa quatre dies que intentava agafar les meves primeres onades a Austràlia carregat d’il·lusions. Aquest cap de setmana passat, vaig agafar les últimes a l’estat de Victoria i, el que és més important, amb encara més il·lusió. Ni tan sols la febre i un fort refredat van poder impedir que entrés a l’aigua per gaudir de les meves dues darreres sessions en aquestes platges. Unes platges que he conegut en condicions diferents, amb dies bons i dolents, però que he arribat a sentir com a meves. Diumenge passat començava a remar en direcció al pic, amb el cos adolorit i els braços cansats, però feliç, sincerament feliç.

[@more@]

Les sessions no van ser res de l’altre món. Onades d’un metre passat ambdós dies, trencant sobre les roques de Southside només per a nosaltres, gairebé sols. Em costava remar, qualsevol intent d’agafar una onada em deixava molt cansat, però alguna cosa vaig poder fer. Tampoc era el més important; simplement volia ser allà, acomiadar-me d’aquestes onades que m’han donat tant. Fa aproximadament sis mesos, aterrava en un aeroport de l’hemisferi sud, sense conèixer a ningú personalment. Només un parell de contactes per correu electrònic per arreglar papers i tràmits burocràtics i aconseguir un lloc on viure. Aquest cap de setmana vaig estar acompanyat de prop d’una trentena de persones, a molts dels quals puc anomenar amics, que van venir per compartir les meves últimes sessions, malgrat que les condicions no eren res de l’altre món. En mig any, han estat moltes les hores que hem passat junts en el cotxe, a la platja, mirant previsions i taules de marees, de festa o en estades de cap de setmana, compartint gran part del nostre temps lliure amb l’únic objectiu, en la majoria d’ocasions, d’aprofitar els regals que ens feia l’oceà.

Per això, diumenge somreia mentre m’esforçava per arribar al pic. Mirava enrere i les primeres setmanes de neguits quedaven tan lluny com la platja. Ara, en canvi, em sentia còmode i confiat, envoltat de gent amb qui volia estar, esperant la meva onada mentre el sol ens feia companyia. No era l’únic. Entre nosaltres va treure el cap una foca, tímidament al principi. Poc després, va començar a saltar i a jugar al nostre voltant; la imatge més bonica que recordo dins de l’aigua. Suposo que l’oceà, a la seva manera, també havia volgut acomiadar-se de mi.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.